Conseqüències o càstigs?

Quan un infant traspassa un límit, és normal preguntar-se: què ha de passar ara?

La resposta no necessita fer-lo patir perquè “aprengui”. Una conseqüència educativa hauria d’ajudar-lo a entendre què ha passat, assumir responsabilitat i, quan sigui possible, reparar.

Primer calma, després aprenentatge

Si està desbordat, aquell no és el moment de decidir una gran conseqüència.

Primer recupereu la calma.

Després podeu mirar què ha passat i què cal fer.

Busca una relació amb el que ha passat

Si ha llençat alguna cosa i l’ha trencat, pot ajudar a recollir o reparar.

Si ha fet mal, pot participar a consolar o reparar el dany.

Aquest tipus de conseqüència té una relació comprensible amb l’acció.

Reparar és més que dir “perdó”

Obligar-lo a repetir «perdó» mentre encara està enfadat pot convertir la paraula en un tràmit.

Quan estigui preparat, ajuda’l a veure l’efecte de la seva conducta i què pot fer ara.

Evita conseqüències desconnectades

Treure-li una activitat dies després per una conducta que no hi té relació pot fer que la conseqüència es visqui sobretot com un càstig imposat.

Evita també humiliar, retirar afecte, utilitzar el menjar o el son com a càstig, o amenaçar amb coses que després no compliràs.

Anunciar ajuda, amenaçar no

Quan sigui possible, explica abans què passarà:

«La pilota és per jugar fora. Si la fas servir dins de casa, la guardarem.»

Això és diferent d’una amenaça desproporcionada dita en calent.

La conseqüència no substitueix el límit

No tot necessita una sanció.

De vegades la resposta educativa és simplement aturar la conducta, sostenir el límit i practicar una alternativa.