Diu que és “tonto” quan alguna cosa no li surt

Quan un infant passa de «això no em surt» a «soc tonto», una dificultat concreta s’ha convertit en una afirmació sobre qui és.

Aquí podem ajudar-lo a separar el que li ha passat de qui és ell.

No discuteixis només l’etiqueta

Respondre «No ets tonto!» és comprensible, però pot quedar-se curt.

Prova d’anar al que hi ha darrere:

«T’ha fet molta ràbia que no et sortís.»

I després concreta:

«Això t’està costant. Que una cosa costi no diu qui ets.»

Separa persona i resultat

Una nota, un error, perdre una partida o no saber fer alguna cosa són situacions.

No són identitats.

A casa podem vigilar també etiquetes aparentment petites: «ets despistat», «ets el llest», «ets el que sempre ho fa bé». Quan convertim conductes o resultats en identitat, els errors poden pesar més.

Reconeix l’esforç sense convertir-lo en una fórmula

Pots fer visible el procés:

«Ho has tornat a provar.»
«Has buscat una altra manera.»

No cal elogiar automàticament cada cosa. Es tracta d’ajudar-lo a mirar què ha fet, què ha après i què podria provar ara.

Deixa espai per equivocar-se

Si correm a solucionar cada dificultat, pot arribar a entendre que equivocar-se és una situació que l’adult ha d’eliminar.

Acompanya’l, però deixa-li marge per provar, fallar i tornar-hi.

Mira com parleu els adults de vosaltres mateixos

Els fills també senten:

«Soc idiota, sempre m’equivoco.»
«No serveixo per a això.»

El model adult importa. Poder dir «m’he equivocat; ho torno a provar» ofereix una alternativa molt més útil.

Si aquestes frases sobre si mateix són molt freqüents, molt dures, apareixen en molts àmbits o van acompanyades d’un malestar important, convé mirar-ho amb més atenció i valorar suport professional.